Sembla com si els nostres màximes institucions teatrals s'hagin abocat a una cursa de competència amb el teatre comercial; com si el públic fos una panxa golafre i sense paladar que només cal omplir perquè s'ho empassa tot. Un camí irresponsable de cretinització de la societat que fa retrocedir a èpoques pretèrites quan la dictadura feia invisible tot allò que no fos l’evasiva escena comercial que mantenia el públic en un estat permanent d'alienació narcòtica i quan l'única possibilitat per al teatre d'art se situava  a les catacumbes. 

Rosa Novell

La fusta del text és un trinxat d’encenalls espesseïts amb cola blanca, això és, unsdiàlegs de conglomerat, una xerrera esfereïdorament banal a l'entorn d'un motiu tan trivial com el telèfon mòbil, conjur de solituds, màscara de comunicació, vehicle d'esbroncades, altaveu d'íntimes pulsions o detonador de bombes. Ja Jean Cocteau havia convertit el telèfon en protagonista a La veu humana (1930), però la intensitat de la petita tragèdia quotidiana de qui l'utilitza i l'envit que l'espectador troba en interpretar la veu que no escoltem, donen una dimensió ben estimulant a la peça. A Mòbil tot és d'una obvietat paralitzant que sembla dissenyada per a espectadors baldats. Ni tan sols té l'agilitat i la mala bava de Nora Ephron, guionista del film Hanging up (1999), que presenta tres germanes estressades i permanentment enganxades al telèfon mòbil.  Les rèpliques de Belbel són una matraca trivial i sense grapa, posades en boca d'uns personatges mancats de coherència dramàtica i que es comporten amb elevats graus d'inversemblança. Les tres protagonistes (dues mares i una filla) es passen l'obra com aguantant-se l'orina, en un anar i venir darrera el mascle (insignificant però escultural Carles Francino) amb les cames cargolades i forçant les veus al límit: una caracterització histèrica i estereotipada de la feminitat que ratlla la denigració. Malgrat els bons oficis de les actrius, i en especial de Maife Gil, les interpretacions resulten desmanyotades i sovint irritants.

Maife Gil e Marta Marco

La inevitable pantalla gegant de fons que articula el decorat, un dels components més atractius de l'espectacle inspirat en el ballet Relâche (1924) de Francis Picabia, està feta amb díodes LED, uns vuit mil punts de llum enlluernadora que configuren una sensual pantalla on es projecten contínuament imatges: des de l'aeroport on passa l'acció (amb atemptat terrorista inclòs) fins les circumval·lacions urbanes per on circulen a tota velocitat els personatges, passant pels els primers plans dels intèrprets, i on es desenvolupa un tractament cromàtic saturat d'estímuls visuals que t'esclaten a la cara com les bombolles d'un sifó, d'aquelles que, carregades d'aire, desemboquen en eructe.

Rosa Novell, Carles Francino, Marta Marco, Maife Gil

No ens enganyem: la conjunció del director Lluís Pasqual i el dramaturg Sergi Belbel, dos dels grans valors del teatre català actual, en un espai tan emblemàtic com la Sala Fabià Puigserver (si aixequés el cap!) del nou Teatre Lliure barceloní, amb una bajanada d'aquest calibre, un producte tan ''digestiu'' i curt de mires, no pot respondre més que a incitar a ''fer la revolució per canviar aquest maleït món de merda'', com crida el personatge de l’esforçada Marta Marco. L'operació de Mòbil hauria de mobilitzar la professió teatral en conjunt i l'audiència habitual del Teatre Lliure per tal de delimitar clarament el territori de la creació escènica subvencionada amb els impostos del contribuent. No es poden malversar fons públics en espectacles que només trobarien al Paral·lel (als teatres comercials de més baix sostre) o a la televisió, l'espectador mandrós que requereix l'irrisori muntatge.