Entretien avec Joan Casas, Centre d’Études Catalanes de l’Université Paris-Sorbonne, 9 de maig 2006
El dramaturg i traductor teatral Joan Casas (L'Hospitalet de Llobregat 1950), és paradoxalment més visible a l'estranger que a casa seva. És un mal endèmic del resclosit món artístic català, tan donat a ningunejar els seus creadors, particularment si no combreguen amb les rodes de molí dels qui regeixen els destins teatrals del país.
Iniciat en el teatre independent i cofundador del Grup d'Acció Teatral d'Hospitalet (GAT, 1971), Casas ha solcat els diversos territoris de la creació dramàtica: adaptador de El banquet de Plató posat en escena per Iago Pericot (1990), traductor de La Tigressa de Dario Fo que Manel Barceló ha interpretat durant anys amb electritzant èxit –"la millor tigressa del món" va declarar el mateix Fo-, analista i crític teatral a l’Avui o El Món (1987-1992), professor de l'Institut del Teatre de teoria i escriptura dramàtica o director de la primera època de la revista Pausa de la Sala Beckett, i futur responsable de la nova i imminent etapa d'Estudis Escènics (Institut del Teatre). Però particularment cal destacar la seva aportació com a escriptor: acaba de publicar el seu últim llibre de poemes, Illes (Arola), delicadament il·lustrat amb fotografies de Carles Fargas, i acaba de reeditar les seves narracions, Pols de terrat (Empúries), que va ser premi Víctor Català el 1979.
El teatre de Joan Casas ha estat situat en un lloc destacat del corrent de literatura dramàtica catalana d'avantguarda al llibre Catalan Contemporary Drama editat per John London i David George (London, Anglo-Catalan Society, 1996) o a la Histoire de la Littérature Catalane de Jordi Bonells (París, PUF, 1994). L'escriptura dramàtica de Joan Casas arrecera, sota un tul d'aparent banalitat, els aspectes més complexos de l'existència humana, i es caracteritza per una poètica recurrent i forta, obsedida en mostrar l'artifici teatral i portar als límits els recursos escènics. Els seus diàlegs resulten mesurats, incisius, desproveïts de tota retòrica, essencials, marcats per un fi sentit de l'humor que si tot just fa esbossar un somriure en l'espectador és per facilitar la intensitat de penetració amb què, com un fibló, analitza la realitat. Una veu poderosa i original que ocupa un lloc destacat en la dramatúrgia catalana d'avui i que mereix una major visibilitat a casa seva.
Com a dramaturg es va donar a conèixer amb Nus (Premi Ignasi Iglésias 1990), que es va estrenar el 1993 al Teatre Poliorama de Barcelona, sota la batuta de Ramon Simó, una peça d'acte únic dividida en tres endimoniades seqüències que té la rara habilitat de combinar amb simplicitat i eficàcia els ingredients constitutius del llenguatge dramàtic: un temps que es congestiona entre el passat i el present, uns diàlegs despullats i fluïts, una acció que es reitera i es concatena en un desenllaç amb escenes bessones, i un espai amb escassos elements escènics que es transforma amb un acurat tractament de la llum. És l'obra més traduïda i representada de Joan Casas, estrenada en castellà a Donosti, i després a Xile, Colòmbia o Mèxic, i també a Rússia, on el 1998 es va fer una pel·lícula que s'hi basava, i diversos muntatges escènics, des de Khabárovsk a l’extrem oriental de Sibèria, vora el mar del Japó, fins a Txerkassi, al centre d'Ucraïna (2003).
"Nus" di J. Casas rappresentato a Khabarovsk (Siberia)
El joc temporal torna a emergir a Al Restaurant (1993), on les situacions són sotmeses a la mirada d'un rellotge en temps real. El mateix any va guanyar el Premi Ciutat d'Alcoi amb Nocturn Corporal, que encara no ha pujat als nostres escenaris, però que ha estat traduïda i publicada a Moscou (2004). Es tracta d'un fantàstic triangle amorós amb un cadàver molt vivaç al vèrtex que serveix de motiu conductor. L'acció escènica es desgrana a cops d'enjòlit gràcies a un calculat mecanisme de dossificar la informació amb enigmes, tensions, contrastos, revelacions i repeticions que reprenen, amb petites variants, situacions ja esbossades i les empenyen cap a resolucions inesperades.
El 2001 va estrenar, a la Sala Muntaner barcelonina, i sota la batuta d’Antoni Chic, "La ratlla dels cinquanta", una comèdia agredolça encara inèdita on apareixen tres espècimens de cinquanters tractats amb humor fred i un punt de malícia. En castellà s’ha muntat a Euskadi i Castella-La Manxa amb el títol "Cincuentones", i a les Illes Canàries se n'ha fet una altra versió amb el nom de "Cuarentones".
Deu anys abans (1991) havia escrit el monòleg Ready-Made per a l'actriu Anna Güell dins el cicle "De l'autor a l'actor" organitzat pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i representat, en sessió única, al Teatre Romea. Es tracta d'una peça metateatral sobre la condició del públic en relació a l'acte escènic. L'actriu s'adreça directament a l'espectador, no pas de forma figurada, sinó com a veritable interlocutor, a qui la intèrpret retreu la seva passivitat i el seu estatus, cosa que també pot fer pensar que es dirigeix a l'amant: a un i a altre els reclama complicitat, i aquell pacte de credulitat que cal signar cada cop que assistim a una representació escènica a l'entorn de la realitat que es crea sobre les taules. "Tots els personatges de teatre tenen el seu gran moment... sempre relacionat amb un objecte". Com el bagul de Nus, sempre obert a la sorpresa, a Ready-Made només hi ha una caixa cúbica a escena que ara fa de seient, ara de capsa del tresor, perquè al cap i a la fi "tots estem asseguts a sobre dels nostres secrets". Per cert que ambdues obres comparteixen també una càmera Polaroid que dispara aquelles horribles fotografies instantànies que fan evident la precarietat de l'instant efímer que és el mateix acte escènic.
Ready Made es publica al mateix volum que s'edita L'últim dia de la creació (Tarragona, Arola editors 2001), una obra que es va presentar com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett (Barcelona 1995), que havia d'estrenar-se al Mercat de les Flors, amb direcció de Joan Castells, però no es va obtenir el finançament necessari. El 2003 va mostrar-se al festival de peces en un acte Verse Waar, celebrat a Breda (Holanda), en traducció neerlandesa d'Adri Boon. Tanmateix, la versió que ara es representa al Théâtre Les Dechargeurs de París, vora Les Halles, és de fet l’estrena, amb una exhibició regular durant sis setmanes, interpretada per Cédric Chayrouse i Neus Vila, sota la direcció d'Aurélie Rolin.
"Le dernier jour de la creation" (Parigi, maggio 2006)
Es tracta de quinze pulsacions en la vida d'una parella innominada que, només sobre el paper, rep els noms emblemàtics d'Adam i Eva. El darrer dia de la Creació Déu creà la primera parella humana, tot i que segons Francesc Eiximenis, "Nostre Senyor creà la fembra sens llengua". Llavors Adam, avorrit per manca de conversa, li va suplicar a Déu que dotés de llengua la dona, i l'Etern li responia: "-Adam, deixa-la estar, perquè si en té, malparlarà amb tothom". Però el noi insistia i l'Altíssim, fart d'escoltar-lo, va veure passar una cabra, li va agafar la cua -que tothora es mou- i en va fer llengua a la dona. I de sobte començà a moure's i a parlar, i parlà amb la serp i inclinà Adam a pecat, i quan aquest es va excusar de la falta original, Déu li va dir: "I no t'ho havia dit jo que malparlaria amb tothom, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no l'escoltis més d’aquí en avant, per tal que no et costi pitjors càstigs"...
Bromes bíbliques a banda, la peça de Casas ens presenta una parella no gaire parladora que manté una conversa aparentment insignificant que deixa traslluir una xarxa de retrets, pors i decepcions que arrosseguen un pòsit de neguits, tedis i inèrcies que, com en els textos de Pinter, cal llegir entre línies. L'obra s'obre amb els primers dies de posar-se a viure junts i es tanca, alguns mesos o algun any després, quan el pis és percebut per ella com a gàbia asfixiant d'on potser cal fugir per sobreviure. El temps, inexorable, s'ha cuidat de degradar la relació com un corc aplicat a consciència a la destrucció implacable de la quotidianitat. Un quotidià convencional, tot sigui dit: ell a la feina fora de casa, ella dedicada a la vida domèstica, amb variants, ben cert. Els desencontres acabaran sent més abundants que les complicitats, com resumeix Eva: "Abans quedàvem per trobar-nos... Ara ens passem les hores junts i no ens trobem".
"Le dernier jour de la creation"
Cada pulsió-seqüència s’obre amb una interrogació. Adam sempre inquireix: "Què fas?", "D'on vens?", "Amb qui parlaves?". L'interrogant té l'aspecte de cargol impertinent i sempre arrossega malfiança, recel i gelosia, cosa que no permet més que una resposta tancada: "No res!" diu Eva o, com a molt, "i a tu que t'importa?". Són rèpliques que saben copsar la dicció quotidiana, sense ornaments ni farbalans, i que tanmateix oculten més que no pas diuen per tal de mostrar-se dúctils en boca dels intèrprets. Ella reclama aquell desig primigeni que ja Ausiàs Marc demanava a 'Plena de seny' quan l'instava: "Ara que us am plus que jamés amí, tornat-vos llà on de primer estàveu". Eva ho diu així: "Mira'm com si no m'haguessis mirat mai, com si no m'haguessis vist mai. I torna-m'ho a dir: T'agrado?". Tot és en va. Del pas del temps només en queden fotos, com les que es fan la parella de Nus i que també roben l'ànima i fossilitzen la vida.
Eva és inquieta i vital, i, a la fi, fa com que marxa però potser no es mou. O si? Adam és acomodat i rutinari, creu que ja hi són on es pot ser, i que basta! Del fill n’espera el calc i l’eco. La convivència, com a eina de coneixement i de construcció d'un futur comú, acaba quedant reduïda a simple crossa per anar tirant o per anar entrompassant-se. L'últim batec l'autor el deixa obert a la tria de l'escenificador, bé que, fidel als clàssics, proposa, en una nota extratextual que "Eva fa les maletes i se'n va", talment la Nora de Casa de nines d'Ibsen. Però, ¿no segueix sent més usual quedar-se, sotmesa a l'abúlia infinita que tanmateix també deu afectar el món exterior? En tot cas, una llibertat de decisió que el públic (i l'escenificador) agrairà.
|
 |
|
|
|
|
