És una realitat incontestable que l’abundant i variada immigració sud-americana a Nova York troben en l’idioma un comú denominador potent: l’espanyol és la llengua estrangera més escoltada a la ciutat, i els seus parlants són coneguts com a "latinos". Tot plegat també té la seva traducció en el camp de les arts escèniques, i en aquest sentit l’Instituto Arte Teatral Internacional (IATI) duu a terme des de 1968 una tasca d’acolliment i projecció de les inquietuds dramàtiques d’aquesta població bigarrada i humil que malda per fer-se un lloc al costat de la poderosa activitat teatral novaiorquesa. De fet, l’IATI, juntament amb una altra companyia "latina", Teatro Círculo, i una americana, Choice Theatre, acaben d’adquirir, per la simbòlica quantitat d’un dòlar, un edifici al 4th East Street, al costat mateix del Club de Teatre Experimental La MaMa, un dels nuclis més actius de l’anomenat Off-Off Broadway, que sovint ha estat catapulta d’artistes hispans, i allà hem vist una actriu de relleu i llarga trajectòria com Sylvia Roldán interpretant l’impressionant acte Black in windows de Yasmine Rana sota la direcció de George Ferencz. És una zona que l’ajuntament de la ciutat vol convertir en el barri per excel.lència de l’Off-Broadway, i amb aquesta finalitat facilita aquest tipus de venda de propietats municipals a canvi que les companyies o associacions compradores n’han de costejar la seva rehabilitació i amb la clàusula de no poder utilitzar l’immoble per a altra cosa que fer teatre. Una encomiable iniciativa que el nostre ajuntament podria imitar, enlloc de deixar-ho tot en mans de l’especulació immobiliària.

Fernando Then e Diana Chery

La directora artística i ànima del Teatro IATI és la uruguaiana Vivian Deangelo, formada a El Galpón de Montevideo i durant anys actriu del Repertorio Español i altres teatres hispànics de Nova York. Acaba de produir i estrenar l’obra que tanca l’antiga seu del Teatro IATI, un espai tan petit com l’enyorat Malic situat en un sisè pis al qual s’accedeix amb un ascensor rònec del segle passat de reixa corredora. Es tracta de Partidas de la colombiana Diana Chery que de ben jove va treballar amb Comediants quan presentaren l’espectacle Dimonis a Bogotà (1998), i que d’uns anys ençà treballa com a actriu a Nova York. L’obra, que ella mateixa ha dirigit, són cinc històries quotidianes a l’entorn del comiat, i així es visualitza en una seqüència inicial amb tots els intèrprets arrossegant maletes, imatge de l’emigrant, l’exiliat, el fugitiu a la recerca d’un canvi renovador o simplement d’un millor futur, tot i que carregat d’incertitud. Un anar fent maletes tan familiar als espectadors que assisteixen a les representacions de la peça, com emblemàtic de l’imminent trasllat del mateix Teatro IATI. Hi particpen cinc intèrprets de distintes procedències: l’equatoriana Jessica Flori que, a banda d'una interpretació convincent, exhibeix les seves dots líriques interpretant "sones", "bossas" i "boleros", l’uruguaià Marcos Cohen, la xilena Laura Spalding, el dominicà Francisco Díaz i la mexicano-japonesa Carla Nakatani. Els personatges que interpreten passen per l’experiència de la separació sigui a instàncies del desamor, de la persecució política, de l’imperatiu econòmic, de la claustrofòbia familiar o de la mort. Els uns esperant, els altres preparant l’equipatge, tots s’encaren a una colpidora sotragada emotiva però també a l’estímul del canvi; realitats i vivències que el muntatge transmet de forma directa i contundent.

Al mateix carrer 4th East, en l’espai del New York Theater Workshop, la companyia Teatro Círculo ha presentat un singular Quijote en Nueva York escrita i dirigida pel portorriqueny Luis Caballero. Aprofitant les celebracions cervantines, i mentre Els Joglars preparen En un lugar de Manhattan, allà mateix s’evoca la faula quixotesca per presentar les vicissituds i penalitats de la població hispana que ha anat arribant a la gran ciutat. L’argentí Juan Villarreal interpreta un Quixot de Puerto Rico que installat "en un lugar del Bronx" ha estat sempre incapaç de parlar anglès i ha acabat fent cap a un asil d’ancians, tot sol i sense memòria. L’anirà recuperant quan fuig del sanatori i a mesura que va descobrint Nova York, més enllà del Bronx. Primer es topa amb un Sanxo mexicà (Emyliano Santacruz) a qui acaben d’atracar i li han deixat només la bici amb una sola roda: li promet no una illa, però sí un apartament a canvi que l’acompanyi en la seva recerca de la memòria. En el camí, confonen una "jinetera" amb Dulcinea, a qui el quixotesc Juancho ret homenatge i es bat en duel amb el cavaller negre que el deixa ben baldat en un combat que la xica explica com una locutora de boxa. Incorpora la meuca Eva Cristina Vásquez, una expresiva actriu i alhora dramaturga, que també fa de Caridad del Cobre, la marededéu cubana que s’apareix a uns "balseros" que fan la somniada travessia envers l’enganyosa opulència. Els diferents parlars llatinoamericans es donen cita en el calidoscopi de personatges que es convoquen per evocar els molt variats problemes a què s’enfronten els immigrants. Un teatre social que mostra la situació de supervivència que caracteritza els distints col·lectius sud-americans i que és mereixedor d’un lloc més que resistencial en el panorama teatral neoyorquí d’avui.

Laura Spalding e Carla Nakatani

Una altra estrena de relleu ha estat La importancia de llamarse Blanca, una peça escrita i dirigida per la veneçolana Aminta de Lara, presentada al Latin American Theatre Ensemble (El Portón del Barrio), al Harlem hispà. Es tracta d’un drama cantellut i descarnat sobre la corrupció política i l’abús de poder inspirat en un personatge real: Blanca Alida Ibáñez Piñate, una trepa d’upa, amant de qui va ser president veneçolà entre 1984 i 1989, Jaime Lusinchi, que aprofità la seva posició per fer tota mena de negocis bruts; quan la justícia va poder condemnar-la, ja havia fugit als USA on viu a tot tren a costa de la misèria del seu propi país, que segueix en mans d’un altre aprofitat sense escrúpols.

L’autora construeix uns diàlegs acerats i punxencs que recreen el comportament despòtic, prepotent i cínic de la protagonista que interpreta la mateixa Aminta de Lara amb una punyent duresa d’expressió i una resolució plena de veritat. La seva oponent i víctima l’encarna la també dramaturga Diana Chery, que al mateix teatre estrenarà a febrer la seva última obra, Aviones de papel; com a actriu posa a flor de pell les emocions més vidrioses amb què arrossega el públic pels avatars del seu personatge, una mare a qui la dèspota li ha atropellat la filla amb aquella indiferència envers la vida que solen mostrar els qui detenten un poder nouvingut i oportunista. L’enfrontament de les dues protagonistes, ben acompanyades per Pedro de Llano i Fernando Then, culmina amb un desafiament singular: una partida de "yaquis", un joc sudamericà estrictament femení, que esdevé l’únic territori possible de resoldre el conflicte entre dones soles. Les tensions són conduïdes a clímaxs d’alt voltatge i alhora desmuntades amb interrupcions metateatrals que posen en qüestió l’estructura dramatúrgica de la peça i que produeixen un estrany efecte de distanciació sense aportar, però, cap desllorigador a l’argument ni cap clau a l’articulació de l’obra. El muntatge aconsegueix una rara intensitat interpretativa que colpeja l’espectador i l’acara a una realitat gens complaent sovint escamotejada pel teatre a l’ús. I és que el millor teatre "latino" és fruit de la necessitat vital de denunciar realitats vergonyoses, motiu de tants exilis, que són olímpicament ignorades per la confortable Europa; un teatre que funciona com a catalitzador dels que no tenen veu, contramoneda del happy end del Broadway oficial.